de Notícies

Hi ha pocs motius per voler ser periodista i molts per no voler ser-ho: La precarietat d'un ofici amb un futur tant incert, l'enorme nombre de llicenciats en atur i el procés de desprestigi d'aquesta feina són aspectes que, al meu parer, queden eclipsats per les virtuts del periodisme. Conéixer gent extraordinaria amb vides increíbles i històries inversemblants, nés una. L'altra, l'enorme enriquiment cultural que, per increíble que em sembli, ja estic experimentant a la Universitat.

El meu professor de Llengua em va animar a estudiar periodisme: "Señor Freixes, tiene usted un océano de conocimientos de un centímetro de profundidad. ¿Qué quiere estudiar?" - em va dir un dia, després d'exposar un treball sobre Comerç Just i respondre totes les seves rebuscades preguntes. "Periodismo, hermano. O algo dónde se pueda hablar" - vaig respondre entre els riures dels meus companys. "Siga por ese camino, usted vale". Pel que em diuen, jo no callo ni sota de l'aigua. Tota la meva vida he estat parlant, amb tothom. M'agrada la gent, sóc curiós, i m'he passat hores i hores a la Wikipedia d'hipervincle en hipervincle, saciant aquella gana de saber-ne més.

És clar que el què em digués un Germà de la Salle no tenia perquè decidir el meu futur, però, d'alguna manera, totes les persones que em rodegen m'han motivat sempre a estudiar això, "periodisme". Bé, tots menys el meu pare, el que paga la carrera. Vaig negociar amb ell i vam acabar decidint que l'única opció vàlida era la Pompeu, ja que podia estudiar complementàriament una "carrera sèria" com Econòmiques. Realment jo estava entre humanitats i Eco, però bé, sóc la nota de tall de setembre i no em puc queixar de massa.

Així doncs, jo vull ser periodista perquè és el que més s'adapta a les meves aptituts, l'hablitat per escriure i per parlar, la curiositat i sobre tot, guanyar-me la vida amb allò que m'agrada.

Però, com em veig d'aquí a deu anys?

Jo no mentiré. Jo no tinc passió per donar veu als necessitats i posar-me al costat dels qui no tenen veu. Si jo pogués triar, si tot fos tan fácil, m'agradaria estar a la televisió. I sí, ho sé, per cada un que surt a la càmera n'hi ha 100 darrere. Doncs mira, n'hi ha un, no? Somiant i somiant, m'agradaria tenir el meu programa, un programa on pugués entrevistar a personatges rellevants. Jo vull ser, i sempre m'han dit que és el que hauria de ser, un Buenafuente. D'altra banda, si tingués un accident quasi mortal que em deixés sense rostre, faria ràdio. Més o menys amb el mateix format que amb televisió. ¿Somniar es gratis, no?